Isabel Capó és una de les professionals que treballen al servei de psicologia d’ALAS atenent, des del seu perfil de psicòloga i sexòloga, a persones que viuen amb VIH tant a l’illa de Mallorca com a Menorca. També se’n cuida de tot el que es refereix a la formació externa organitzant tallers i impartint xerrades sobre ITS i VIH, i de la gestió de les xarxes socials de l’entitat, conjuntament amb altres membres de l’equip. A continuació us deixam l’entrevista que ha elaborat el periodista Pere Bernat.
– Com et defineixes?
Com una persona molt positiva, optimista i alegre; i crec que això es nota dins l’equip de treball. També m’agrada molt la meva feina. Sempre he dit que he d’estar molt agraïda a ALAS per haver apostat per jo i perquè m’ha permès desenvolupar el que he estudiat.
– Com a psicòloga, quin és el perfil de les persones que atens?
Atenc a persones que viuen amb VIH, majoritàriament nous diagnòstics que estan passant per un procés adaptatiu a la seva nova realitat, i també a persones que conviuen amb el virus des de fa temps però que la vivència els comporta alguna dificultat com, per exemple, haver-ho de comunicar a una nova parella o al seu entorn.
També treball amb gent que aquest fet de conviure amb el virus el du en solitud perquè decideix no parlar-ne amb ningú i necessita un espai on poder xerrar del tema i descarregar-se en un entorn on troba comprensió, empatia i recolzament. Pel que fa al perfil,U diria que és bastant heterogeni però el que sí és cert és que es tracta, majoritàriament, de persones d’edats compreses entre els 25 i els 50. Hi ha molta paritat entre homes i dones.
– Quines són les principals demandes de les persones que venen?
La major part de les persones usuàries que atenc venen amb el que coneixem com a trastorn adaptatiu, que es produeix quan donen positiu en VIH. També persones que passen per un període de depressió i/o ansietat derivat de la vivència amb el virus i gent que vol visibilitzar la seva realitat i necessita acompanyament per afrontar aquest moment. A part d’això també atenem moltes situacions transversals com, per exemple, dones que estan en relacions de maltractament o persones que consumeixen substàncies.
– I quantes persones atén anualment el servei de psicologia d’ALAS?
L’any passat des d’atenció psicològica es varen atendre unes 140 persones entre totes les illes i enguany, fins al setembre, en duim unes 100, però s’ha de tenir en compte que d’aquestes 100 d’enguany n’hi ha aproximadament 40 que estan en seguiment des de 2022.
– És cert que darrerament hi ha un repunt entre la gent més jove?
Dels nous casos que jo estic atenent hi ha molta varietat pel que fa a l’edat. No estic notant que arribi més gent jove.
– Hi ha hagut una relaxació en la prevenció?
Tot depèn del que considerem prevenció. Si parlam de l’ús del preservatiu, tots sabem com s’empra i per a què serveix però també sabem que moltes vegades no es fa servir, sobretot en certes pràctiques com és el cas del sexe oral; però si xerram de prevenció combinada, que és l’ús de vàries estratègies com pot ser fer-se la prova d’una manera freqüent per tenir un diagnòstic a temps i, en el cas de que s’hagi de tractar, fer-ho el més prest possible, frenant així la cadena de transmissió i minimitzant els problemes de salut per al pacient; la profilaxi pre-exposició al VIH; la profilaxi post-exposició; el programa d’intercanvi de xeringues, etcètera. Jo pens que la gent està preocupada per la prevenció, el que passa és que a vegades costa accedir als programes ja que en alguns casos hi ha llista d’espera.
– Com viuen el seu estat serològic les persones amb VIH?
Hem de tenir en compte que quan a una persona la diagnostiquen de VIH passa a viure una situació molt diferent respecte a quan no tenia el virus. El problema és la imatge que tenim històricament, que tot i no tenir res a veure amb la situació actual, genera estigma i quan una persona rep la noticia de que ha donat positiu, tot el pes de l’estigma li cau a sobre i es produeix el que coneixem com autoestigma. És a dir, aquest estigma transmès culturalment, aquesta imatge social de les persones que tenen VIH, els cau a damunt. És freqüent que pensin que molta gent té prejudicis.
També apareix la por de tenir més possibilitats d’emmalaltir, de morir més jove, de no poder tornar a tenir una parella, que ningú ho entendrà, de ser rebutjat o rebutjada i també un cert temor de la imatge que es faran els altres d’un/a mateix/a si es sap que es conviu amb el virus. És a dir, por a que pensin que s’ha portat una mala vida, que s’ha estat promiscu/a, amb vicis… Tot això genera aquest autoestigma i és una de les coses que més hem de treballar dins la consulta.
– I per què continua essent un estigma?
En bona part perquè no hi ha un bon accés a la informació. Avui en dia la realitat del VIH és molt diferent a quan va sorgir ara fa 40 anys, però la imatge que ens ha quedat és aquella i el que hi ha a dia d’avui no s’ha actualitzat, almenys de cara a la galeria. La informació hi és però és un tema que si no et toca directament, ja sigui perquè convius amb el virus, perquè treballes en aquest àmbit o tens una certa sensibilitat o inquietud, no ho mires. Jo crec que tot ve d’aquí, del desconeixement de la realitat actual del VIH. I això és el peix que es menja la cua. És a dir: com que no hi ha informació i està estigmatitzat, a la gent que hi conviu li costa fer-se visible. Una arma molt potent per canviar la situació seria la visibilitat.
– Quins són els reptes ara per ara?
Que la gent entengui que el VIH és un virus i que com a tal no entén de sexes, ni d’ètnies, ni d’orientacions ni d’edat. És un virus al qual qualsevol persona sexualment activa que dugui a terme pràctiques de risc n’està exposat/ada. Si no ens sentim en risc i no posem mesures preventives, augmenten les probabilitats de transmissió i, si no ens feim proves periòdicament, el virus anirà avançant dins el cos i el podem transmetre a altres persones. Hem de recordar que el VIH pot estar de 2 a 10 anys sense donar cap pista de que hi és, i s’ha d’evitar un diagnòstic tardà perquè té conseqüències per a la salut de la persona que hi conviu. És un virus i no discrimina. Ho hem de tenir ben present.
Un altre repte, tal vegada més utòpic, seria que tothom conegués la realitat actual del VIH. És a dir, que tots i totes sabessin que fa molts anys que ja no és una sentència de mort i que prenent una pastilla diària es pot dur una vida com la de qualsevol altra persona i que si està tractat no es pot transmetre a ningú, això és el que s’anomena Indetectable = Intransmissible.
– Què li dius a una persona que acudeix a tu deprimida i enfonsada perquè acaba de saber que té el VIH?
El primer de tot és acollir-la amb totes les seves emocions perquè rebre la notícia del diagnòstic, per molt que la persona s’ho esperi, sempre és “shock”. Al principi hi ha tot un seguit d’emocions que no són gens agradables però que s’han de passar per poder resoldre el procés del dol que suposa el diagnòstic de VIH. Quan la persona es va obrint i se sent capaç de rebre més informació, explicar-li com són ara les coses; perquè molts encara es pensen que moriran o que no podran tornar a tenir parella, per exemple, i tot això són idees que s’han d’anar desmuntant.
– Com es pot sortir de l’estigma?
Això suposaria fer una revisió de tot el que ens han explicat. I no sols sobre el VIH, sinó també sobre la sexualitat. És molt difícil aconseguir un canvi de mentalitat a nivell social però des de les ONG’s el que intentem és actuar a nivell local per aconseguir canvis a nivell global. De totes maneres s’han fet enquestes que revelen que l’estigma ha baixat els darrers anys.
– Creus que seria bona idea anar a les escoles per donar informació als adolescents?
El que seria genial seria que l’educació afectiu-sexual fos d’una altra manera. És molt difícil que algú es pugui protegir d’una cosa que no coneix, i hem detectat que molts joves desconeixen el VIH. De totes maneres anar a fer una xerrada sobre el virus sempre ha de tenir un context previ. És a dir, si nosaltres anem a fer un taller sobre ITS o VIH demanem que n’hi hagi un previ sobre sexualitat. Si no ho fem amb aquest ordre es pot córrer el risc de que sembli que la sexualitat és una cosa perillosa, i evidentment no és així. Que té riscs, sí. Però no tot és això.
