El dia de Sant Jordi, també conegut com el dia del llibre, ja és aquí. És per això que no se m’ocorre millor manera de commemorar-ho que dedicant aquest post a parlar-vos d’un llibre que a mi, personalment, m’ha tocat el cor. Si us ve de gust regalar una lectura i no teniu idees o no us acabeu de decantar, m’atreveixo a assegurar que el llibre del qual parlaré a continuació és una aposta segura: La vida a través del espejo, d’Iván Zaro.
La vida a través del espejo recull testimonis de persones que viuen amb el VIH, abordant totes aquelles qüestions que experimenten i enfronten quan reben aquest diagnòstic. Capítol rere capítol, Iván Zaro ens acosta la història d’aquestes persones que generosament han decidit compartir la seva història per a visibilitzar la realitat del que suposa viure amb VIH. Com bé es recalca al llarg de la lectura, aquesta visibilització és molt important, ja que en ser el VIH una infecció estigmatitzada, són molts i moltes els que viuen aquesta realitat des de l’ocultació, dificultant-se així tenir referents i que aquest estigma pugui ser combatut.
Iván Zaro és treballador social i cofundador de l’ONG Imagina MÁS, una associació que dedica els seus esforços a promoure una societat inclusiva, igualitària i lliure de violència i discriminació, a través de la sensibilització i l’apoderament. Zaro compta amb una àmplia experiència en l’àmbit de la prostitució masculina i en la lluita contra l’estigma del VIH. A més, és autor d’un altre llibre: La difícil vida fácil: doce testimonios de prostitución masculina. Em sembla encomiable la labor de donar veu a persones que, tenint molt a dir, no solen trobar qui les escolti o no es veuen legitimades per a fer-ho. La meva rotunda enhorabona per permetre’ns veure més enllà gràcies al teu treball Iván.
Arribats a aquest punt, espero que us hagin envaït la curiositat i les ganes de devorar aquest magnífic llibre, però, per a fer-ho encara més golós, entraré una miqueta en detalls, permetent-me la llicència de deixar constància en aquest post d’algunes de les reflexions que regala. Segons la meva percepció i, imagino que així ho va pensar l’autor, el llibre va recorrent les diferents etapes que travessen les persones des que reben el diagnòstic.
La lectura inicia el seu recorregut parlant sobre una qüestió que, per desgràcia, continua anant de la mà del VIH: l’estigma social. Aquest estigma és el germen d’estereotips, que deixen pas a prejudicis i culminen en discriminació. Tal com diu l’autor: “si hem crescut immersos en la cultura de l’estigma, aquestes veus i prejudicis estan dins de nosaltres” tant de les persones que conviuen amb el virus com les que no. Que la serofòbia existeix és un fet i això provoca por en les persones amb VIH a ser assenyalades, la qual cosa afecta la seva conducta i pot donar lloc al fet que s’aïllin socialment. És aquesta invisibilitat la que perpetua la imatge distorsionada de com són les persones amb VIH. Però també existeix l’autoestigma, que viu dins qui conviu amb el virus, prenent el control dels seus sentiments, decisions i, en definitiva, de les seves vides.
Gràcies al tractament antiretroviral, als països desenvolupats, el VIH ha passat de ser una infecció mortal a crònica. Com comenta Zaro, “la major fita de la història recent té a veure amb… el fet que les persones amb VIH en tractament antiretroviral amb càrrega viral indetectable no poden transmetre el virus”. Indetectable és igual a intransmissible, i no ens cansarem de repetir-ho. Així i tot, la meva experiència com a terapeuta m’ha permès observar de prop el tema que es tracta en aquest capítol, el dur cop que, malgrat els grans avanços mèdics entorn de la infecció, suposa rebre el diagnòstic. Tal com els succeeix a les persones que jo atenc, les dues persones que presten el seu testimoni permeten al lector acostar-se a aquesta dura realitat.
“Després del cop que suposa un diagnòstic de VIH, comença el camí d’adaptació a la nova realitat, comença el dol”. I d’això tracta el segon capítol, de com aquestes persones han d’afrontar la pèrdua del que entenien per salut per a poder reconstruir-se i adaptar-se a la nova realitat. Cert és que és un procés dolorós, tal com compta la persona que protagonitza el testimoniatge d’aquest capítol, però necessari per a poder avançar.
La resiliència és la protagonista del tercer capítol, que dóna veu a una dona lluitadora i gran activista pels drets LGTBI i de les persones amb VIH, visibilitzada i referent. “Hem d’invertir tots els nostres esforços a expulsar la serofòbia interna de les persones seropositives” per a poder així millorar la seva qualitat de vida i promoure la visibilitat, “l’arma més poderosa (juntament amb la legislació) per a derrocar l’estigma i la discriminació associats a la infecció”.
La visibilitat, tema del quart capítol, és una decisió personal en cap cas una obligació o deure moral. No totes les persones amb VIH veuran la necessitat de visibilitzar-se ni ha de convertir-se tant sí com no en una meta. El que sí que és important tenir en compte, tal com diu l’autor, és si la decisió de fer-ho o no parteix de la por o l’autoestigma perquè, en aquest cas “el virus està prenent el timó del curs de la nostra vida i una cosa tan petita mai hauria de tenir tant de poder”.
El llibre el componen 3 capítols més amb els seus corresponents testimonis, però deixaré de fer spoilers i permetre que aquests els descobriu per vosaltres mateixos/es. Espero haver pogut transmetre amb les meves paraules el molt que aquest llibre m’ha remogut i el plaer que he sentit podent assaborir-lo aquestes setmanes. Sens dubte, opino que hauria de ser un llibre de capçalera i una lectura obligatòria en col·legis i instituts. Perquè només la informació veraç i la veu de les persones amb VIH pot combatre l’imaginari social entorn d’elles. Continuem percebent la realitat d’aquestes persones com en els anys 80, quan la pel·lícula ha canviat infinitament durant aquests 40 anys. Veritat que no et planteges comprar actualment un televisor que es vegi en blanc i negre? Llavors, per què continues veient el VIH amb les ulleres de fa 4 dècades?
Isabel Capo
Psicòloga i sexòloga d’ALAS