Dona o home?
Sembla una pregunta senzilla. Dues opcions que hem après a entendre com a naturals, evidents i suficients per entendre ambdues categories, descriure els cossos, assumir-ne les funcions, imaginar-ne els desitjos i proposar solucions al que pensem que són les seves necessitats.
Però els cossos són molt més abundants i polièdrics que les caselles que hem creat per classificar-los. I les realitats intersex són, potser, un dels exemples més clars que la divisió dels cossos en dues categories tancades no descriu tota la diversitat corporal que existeix.
Les persones intersex neixen amb característiques sexuals —genètiques, hormonals, gonadals o anatòmiques— que no s’ajusten completament a les definicions típiques d’un cos de dona o d’home. No existeix un únic cos intersex ni una única experiència de ser una persona intersex. Hi ha moltes realitats diferents.
I precisament per això, parlar d’intersexualitat ens permet qüestionar una cosa que donem per feta: que existeixen dos tipus de cossos clarament diferenciats i que tot allò que s’allunya d’aquest model necessita ser explicat, corregit o normalitzat.
Quan la diversitat es problematitza
Durant molt de temps, la mirada biomèdica ha situat algunes corporalitats intersex en el terreny d’allò patològic. Quan un cos no encaixava en els paràmetres considerats masculins o femenins, la resposta solia ser intervenir sobre el cos per adaptar-lo a un dels dos models. En molts d’aquests casos, aquestes intervencions s’han realitzat durant la infància, abans que la mateixa persona pogués decidir sobre el seu cos.
Això ens obliga a fer-nos una pregunta incòmoda: què passa quan allò que considerem un problema de salut és, en realitat, una diferència corporal que no encaixa amb la norma?
No totes les persones intersex tenen problemes de salut pel fet de ser intersex. Com passa amb qualsevol altra persona, hi pot haver situacions que requereixin seguiment o tractament. La qüestió és poder diferenciar allò que respon a una necessitat de salut d’allò que s’intervé per aconseguir que un cos s’aproximi al que socialment i mèdicament esperem que sigui un cos d’home o de dona.
Aquesta distinció pot semblar petita, però canvia molt la mirada. Ens obliga a preguntar-nos què entenem per un cos sa i fins a quin punt algunes intervencions responen a una necessitat mèdica o a la dificultat que tenim, com a societat, per acceptar cossos que no encaixen en les nostres categories.
Quins cossos tenim al cap quan parlem de salut sexual?
Quan pensem en salut sexual, moltes vegades partim d’un cos que donem per fet. Dones que menstruen, homes amb penis i testicles, persones l’anatomia, la identitat, les pràctiques sexuals i la capacitat reproductiva de les quals semblen encaixar automàticament
Les persones intersex fan especialment visible aquesta qüestió, tot i que no en són les úniques. També les experiències de moltes persones trans, no-binàries o amb diversitat funcional mostren que no podem conèixer les necessitats de salut sexual d’algú simplement sabent el seu sexe o la seva identitat.
En una consulta pot ser necessari preguntar per l’anatomia, les hormones, la menstruació, la fertilitat o les pràctiques sexuals. Però aquestes preguntes haurien de respondre a les necessitats de la persona i a allò que estem atenent, no a la necessitat de col·locar el seu cos en una categoria per a la nostra pròpia tranquil·litat.
El mateix passa amb les pràctiques sexuals. Saber que algú és home, dona, trans, cis, intersex o no-binari no ens diu automàticament quines pràctiques realitza, quina prevenció necessita o com viu la seva sexualitat.
Això sembla una qüestió senzilla, però té conseqüències molt concretes. Si dissenyem l’atenció sexual pensant en cossos previsibles, acabem convertint en excepcions totes aquelles persones l’experiència de les quals no segueix el recorregut esperat, reproduint així la violència estructural que reben quan, una vegada més, acudeixen a un servei on continuen sent el cos que no encaixa en la casella.
I aleshores la persona ha de fer un esforç addicional per explicar on no encaixa, mentre el sistema es manté intacte.
Potser les realitats intersex no ens estan demanant que trobem una nova casella on col·locar-les. Potser ens estan mostrant que el problema apareix quan confonem les nostres categories amb la realitat.
Perquè atendre des de la diversitat no significa aprendre a identificar totes les excepcions. Significa assumir que no existeix un únic cos des del qual puguem pensar la salut sexual.
I potser aquí hi ha el veritable repte: aconseguir que les caselles deixin de decidir quins cossos hi tenen cabuda.
Recomanacions d’activistes intersex per continuar investigant
Mer Gómez és activista intersex, escriptora i investigadora. El seu treball parteix sovint de l’experiència corporal per qüestionar com la medicina, la societat i el sistema sexe-gènere han construït determinades maneres d’entendre els cossos intersex. El seu llibre La rebelión de las hienas. Relatos corporales de personas intersex reuneix relats i reflexions que permeten apropar-se a aquestes realitats des d’un lloc personal, polític i col·lectiu.
També recomanem escoltar l’entrevista a Mer Gómez a Sabor a Queer, on parla sobre intersexualitat, diversitat corporal i les violències que travessen moltes persones intersex. Escolta «Intersexualidad con Mer Gómez» a Sabor a Queer.
Zoe García és biòleg i treballa des d’una perspectiva que connecta biologia, gènere i diversitat corporal. A Cuerpos al margen. Alianzas intersex y trans qüestiona la idea que la biologia es pugui reduir a una divisió binària i planteja ponts entre les experiències trans i intersex. És especialment interessant per continuar aprofundint en una de les qüestions que travessa aquest article: què passa quan utilitzem la biologia per convertir la diversitat corporal en categories tancades?
Martina Serra
Educadora d’ALAS

