Juny és el mes de l’Orgull LGTBIQA+. Així que en l’entrada de blog d’aquest mes volem parlar d’alguna cosa que sempre associem amb el col·lectiu: sortir de l’armari. Tal vegada tu mateix/a ets una persona que ha hagut de “sortir de l’armari”, per ventura alguna persona pròxima a tu, o potser no i només ho has vist en pel·lícules i sèries de televisió.
Avui hem decidit explicar-vos que tal volta cal replantejar-se la metàfora del sortir de l’armari.
Anotació de Copyright: tot el que comentarem avui aquí són reflexions tretes de l’autobiografia de Jacob Tobia, un activista estatunidenc, Sissy: A Coming-of-Gender Story.
1. És una metàfora molt desencertada: L’Armari posa tota la responsabilitat sobre la persona del col·lectiu. Fa que aquestes persones sentin que d’alguna manera estan mentint constantment i ocultant les seves identitats i que si no “surten de l’armari” és per covardia. I això, carinyets meus, no és així. L’armari el creem la resta quan assumim automàticament que tothom és cisheterosexual. A què és impossible endevinar l’horòscop de les persones amb només veure-les? Doncs amb la identitat o l’orientació ocorre el mateix.
2. Més que un armari (un lloc petit i fosc… què claustrofòbic, no?) som com un capdell, que es desembolica constantment, mostrant noves parts de la nostra persona al món. A que si tires la vista enrere hi ha bastants diferències amb com eres als 5 anys? I als 16? No hi ha un moment exacte en el qual ens fem de pedra i ja ens quedem així per a tota la vida. El desplegament mai acaba, només canvia a mesura que evoluciones. Així que realment no és que tinguem una única sortida de l’armari i punt, sinó que cada dia el capdell va donant de si.
3. Quan et vas adonar que eres heterosexual? A que sona raríssim? Doncs llavors que algú m’expliqui perquè sempre a les persones del col·lectiu li ho preguntem i se’ns pregunta. Com si el més important de la nostra vida i existència fos això! Si em preguntes a mi, et diria fins i tot que em sembla una mica fetitxista i que es fa des de la morbositat. D’aquí ve que la majoria de pel·lícules, sèries o música sobre el col·lectiu se centrin en això.
Les metàfores que utilitzem per a explicar les coses són importants i ens mereixem una molt millor que la de l’armari, una més lliure, menys fosca i carregada amb culpabilitat i vergonya, i no tan definitiva. Així per a reivindicar aquest orgull: deixem els armaris darrere!
Sofi Vergara
Psicòloga d’ALAS