condenser microphone with black background

ENTREVISTA – Paz Alcoverro, nova presidenta d’ALAS

Aquest mes, Paz Alcoverro assumeix la presidència d’ALAS. Substitueix al president que ha liderat l’entitat 14 anys, en Joan Lluís Llull. I per apropar-vos a ella li hem fet aquesta entrevista per posar-li cara i veu. Esperem que us agradi!

SOFI: Hola, Paz! Comencem! Jo ja et conec una mica, però per aquells i aquelles que no, com et definiries? Qui és na Paz?

PAZ: Idò na Paz som moltes, no hi ha una única Paz… Qui em coneix ho sap.
Sóc una dona de 52 anys que visc amb el VIH des dels 20, tinc la càrrega viral indetectable i per això no puc transmetre el virus per via sexual, com la gran majoria de les persones amb VIH que estem en tractament.
Una dona activista que he trobat a ALAS, des de fa gairebé sis anys, l’activisme de la meva vida, fent d’usuària primer, després de voluntària i més tard de sòcia amb tasques a la Junta Directiva; i sumant aquests rols, jo encara sóc usuària i voluntària. També sóc feminista i defensora dels drets del col·lectiu LGTBIQA+.
Si em poso etiquetes sociopolítiques, seria una dona blanca, cis, bisexual, europea, amb VIH i càrrega viral indetectable, de classe socioeconòmica mitjana i conscient dels meus privilegis.

A l’esfera de les relacions afectives, sóc una dona que vaig estar en parella, i més tard casada, amb un home seronegatiu (ell no tenia i no té el VIH) durant més de 20 anys. Després em vaig separar i ara tinc o no tinc parella de forma intermitent, unes vegades home, altres dona. El fet de viure amb el VIH dificulta una mica, però cada vegada menys, les meves relacions sexoafectives. Abans em condicionava més.
Una dona que fa poc he deixat la meva feina de sempre per tornar a estudiar i dedicar-me al que realment m’importa.
Una dona que ha treballat molt per arribar a ser VIHSIBLE (amb H intercalada) públicament i que, a la fi, amb molta ajuda i molt d’esforç, estic arribant a aquesta fase del procés de visibilització, un procés dinàmic i que no acaba, ni acabarà, mai.

Una dona artista que ara no tinc presència a l’àmbit expositiu, però que tornaré a escena en qualsevol moment.
Una dona a la qual li agrada ballar més que res en el món.
Sóc també una dona amb moltes amigues i amics que m’estimen i als quals jo estim molt.
I sóc moltes dones més… totes som moltes persones o personatges, no?

S: Wow! Quina descripció, com diu la cançó de na Vanesa Martín: “Todas las mujeres que habitan en mí“. Ens has dit que a ALAS has sigut usuària primer, després de voluntària i més tard de sòcia i amb tasques a la Junta Directiva, quins aprenentatges t’emportes d’aquest temps?

P: Moltíssims; he après de totes les meves companyes de la Junta Directiva, de tot l’equip tècnic i, sobretot, de les persones usuàries d’ALAS, la raó de ser de tot plegat!
En especial he après molt d’en Joan Lluís Llull, l’anterior president; ell és un exemple de compromís brutal, amb una dedicació de 14 anys a la Presidència i uns quants més a la Directiva. Inclús ara continuarà a la Junta Directiva com a vocal. Només puc estar-li agraïda.

He après i aprenc molt de na Marta Morales, la treballadora social; de les psicòlogues actuals, na Isabel Capó i de tu, Sofi Vergara, i de l’anterior psicòloga de Mallorca, na Sonia Justo; de totes les infermeres que he conegut (en Rafa, na Soraya, na Naiara, en Pedro…); de la nova auxiliar administrativa, na Nohelia, i del coordinador de l’equip tècnic, en Joan Viver, que assumeix moltíssima responsabilitat i és un vocacional com ja no en queden. Així és fàcil formar part de la Directiva, vosaltres ho feu gairebé tot.

S: Moltes gràcies per la part que em toca! I bé, fantasiegem una mica: Si poguessis demanar tres desitjos a complir durant la teva presidència, quins serien?

P: Reduir les noves infeccions pel VIH a les Illes Balears, idealment a zero.
Millorar la qualitat de vida de les persones que vivim amb el VIH al nostre territori.
Que l’estigma associat a la infecció pel VIH sigui residual i que inclús estigui mal vist socialment.

S: M’agraden molts aquests desigs! I hi ha algú que admiris que t’inspiri pel teu nou càrrec?

P: Moltes persones, m’és difícil triar… gairebé totes són dones que viuen amb el VIH i que fan feina a l’àmbit de les associacions en resposta al VIH i que he conegut aquests darrers anys. Hi ha tantes dones inspiradores… només en citaré una que per a mi ha estat molt important, na Mª José Fuster, psicòloga i gerent de SEISIDA, Sociedad Española Interdisciplinar del Sida. Però et puc xerrar de na Loly, na Carmen, na Judith, na Sonia, n’Arantxa, na Cándida, na Carmela, na Maria, n’Ana, na Mar, na Montse, n’Elena, na Patricia… N’hi ha moltes, per desgràcia no les puc citar a totes…no hi caben en 2 fulls… i també perquè n’hi ha moltes que no són VIHSIBLES encara.

S: Admirable la labor i vivència de cadascuna de les dones que has mencionat! I en la teva opinió, quin o quins creus que continuen sent els grans reptes respecte a la infecció per VIH?

P: Un seria la manca d’informació, la qual cosa incideix en el risc d’infecció. S’ha de par-lar més del VIH i que arribi informació a tothom, ara mateix no se’n parla gens; i, si no se’n parla, no existeix i la població no fa prevenció. I això també va per la resta d’infeccions de transmissió sexual…

Sobretot em preocupen les dones: Les dones cis heterosexuals, perquè la majoria no tenen cap percepció del risc, quan més del 70% de les dones adquireixen la infecció a través de la seva parella estable, pensant que això no pot passar. I les dones cis i trans que es prostitueixen perquè tenen una major vulnerabilitat a la infecció, ja que moltes vegades no poden negociar l’ús del preservatiu. Falta informar molt a les dones perquè facin prevenció. En una relació heterosexual tenen molt més risc elles que ells (hi ha escales de risc segons les pràctiques) i, ara per ara, no en són conscients.

Un altre, molt relacionat amb l’anterior, seria l’estigma que encara avui perdura a la societat. Això també milloraria molt amb més informació. Ha d’arribar a tothom el missatge I=I, Indetectable= Intransmissible (les persones amb VIH en tractament i amb la càrrega viral indetectable a sang durant més de 6 mesos de manera continuada, que som la gran majoria, no podem transmetre el VIH per via sexual ni per via vertical); així la gent no ens tindria tanta por i no ens discriminaria tant. I nosaltres ens visibilitzaríem molt més. A les illes s’estima que vivim unes 4.000-5.000 persones amb el VIH, i la gran majoria no ho conten a gairebé ningú per por a patir discriminació o rebuig. Això ha de canviar, viure amagat és molt dur, estressant i genera molta por i ansietat.

S: Totalment d’acord Paz, el canvi s’ha de donar! Moltíssimes gràcies per compartir aquest moment juntes. Però, abans d’acabar, quina pregunta t’hauria agradat que et fes i que hauries respost?

P: Doncs he trobat a faltar una pregunta que em fan moltes vegades… com vaig adquirir la infecció? Em contestaré a mi mateixa: per via de transmissió sexual d’un amant que desconeixia el seu seroestatus; ni ell ni jo ens consideràvem el que abans es deia “grups de risc”. Un concepte que s’ha demostrat poc eficient per evitar infeccions. No hi ha “grups de risc” sinó “pràctiques de risc”, i “escales de risc” segons aquestes pràctiques, i nosaltres, com gairebé tothom, en vàrem tenir d’aquestes… I sense cap percepció del risc… era l’any 89-90 i se sabia molt poc. Em preocupa que encara ara es parli de “grups de risc” com als anys 80-90…

I, per acabar, voldria demanar a les persones que em coneixen i que hagin llegit aquesta entrevista que, per favor, m’ho diguin si ens trobem; així podrem comentar damunt aquest tema amb naturalitat… com hauria de ser, com serà, com una cosa normal.

Moltes gràcies per aquesta entrevista, Sofi, i per la teva feina a ALAS !!

Sofi Vergara
Psicòloga d’ALAS

Paz Alcoverro, presidenta d’ALAS