Marta Morales és una de les dues persones que formen el departament de treball social de l’associació ALAS Salut i Sexualitats. Entre les seves funcions trobam: donar atenció social a persones i suport en la gestió de tota la burocràcia que envolta la recerca i demanda de subvencions i ajuts per mantenir l’ONG. L’entrevista ha estat realitzada pel periodista Pere Bernat.
-Quina és la teva funció a ALAS?
-Soc una dels dos treballadors socials de l’associació. Juntament amb el meu company ens repartim la tasca a les illes entre els dos. Jo me n’encarreg d’assistir a les persones que tenen com a hospitals de referència Inca i Manacor. A part de l’atenció social també redact projectes i a dur tasques més de gestió, a la redacció de les memòries, recerca de subvencions, etcètera. Seria una tasca més burocràtica que pot semblar avorrida, però que a mi m’agrada molt perquè em permet desconnectar un poc fent diverses funcions.
-I com portes ara la part assistencial?
-Bé. M’agrada. Com m’encarreg dels hospitals d’Inca i Manacor que són més petits i accessibles, tenc més tracte amb els serveis de medicina interna, i més directe el tracte amb serveis socials i entitats de la zona. A més, puc atendre a les persones usuàries als mateixos hospitals sense que s’hagin de desplaçar a Palma. Això suposa poder arribar a moltes més persones que ho necessiten.
-Com està ara el tema de les ajudes institucionals i subvencions? En continuen sortint?
-No aturam. Ens presentam a les subvencions i ajudes autonòmiques que treuen el Govern, els Consells o els ajuntaments. A part d’aquestes que serien públiques, també ens presentam a moltes altres que treuen entitats privades com per exemple bancs, farmacèutiques.
-I com te n’assabentes?
-La majoria es publiquen al BOIB, altres són periòdiques, però no et pots despistar. Has d’estar molt pendent que no se t’escapin. Per a aquesta tasca comptem amb l’ajuda de la nostra companya Sofi.
-Estan conscienciades la societat i les empreses de la realitat sobretot el que actualment
envolta el VIH?
-La major part no són específiques per VIH excepte casos puntuals d’algunes farmacèutiques. Les subvencions venen sota títols més generals com per exemple ‘salut crònica’ i aquí hi entra VIH i mil coses més.
-I us les concedeixen?
-Moltes sí, però no totes. Així mateix, nosaltres demanam totes les que trobam.
-Canviant de tema i centrant-nos en aspectes més divulgatius. Com penses que viuen la
seva situació serològica les persones que conviuen amb el VIH?
-Crec que en l’àmbit de salut física, en l’aspecte mèdic, tot ha evolucionat moltíssim i amb un diagnòstic primerenc, molt controlat, molt bé. I amb una bona qualitat de vida perquè els tractaments no tenen res a veure amb els que hi havia en el passat o fins i tot quan no n’hi havia. Ara bé, en l’àmbit social, l’estigma continua existint i és la part que més s’ha de treballar, no sols des de les entitats sinó a tots els nivells. Fa trenta anys el VIH estava molt més present a la societat. Ara com que es tracta i s’hi pot conviure amb normalitat, les persones amb VIH s’han tornat invisibles, i això fa que costi molt visibilitzar-se, comunicar el diagnòstic i dir-ho a l’entorn per rebre suport de les persones més a prop.
-I com es pot fer per què d’una vegada per totes la població en general s’adoni que no
passa res per tenir VIH?
-Molta informació, informació per tot arreu. Deixar clar que una persona medicada amb càrrega viral indetectable no pot transmetre el virus. I aquesta informació tan simple sembla que entre tots no som capaços de fer-la arribar a la població.
-Potser la gent més jove està més informada?
-No. Entre els joves falta molta informació. No només a la gent jove. Hi ha una manca d’informació en la societat en general. Tampoc hi ha un reciclatge en la gent més major.
-Saben què és el VIH la gent jove?
-A alguns els sona, però no ho tenen gens clar. Pensa que fa trenta anys, quan se’n parlava tant i s’entenia com una amenaça, aquests joves encara no hi eren, I ara que es tracta amb una pastilla diària ja no se’n parla. Com deia abans, s’ha fet invisible. També els fa falta molta educació sexual en general.
-Què és el més difícil per a les persones a les quals els han diagnosticat el VIH?
-Comunicar-ho al seu entorn. A la seva parella quan la tenen, a la família, la por al rebuig. I també acceptar-ho, perquè a la majoria, quan els ho diagnostiquen, també els falta informació. La informació és el gran problema. És molt difícil que una persona es visibilitzi, però les que ja han decidit visibilitzar-se també contribueixen moltíssim a que no hi hagi estigma.
́
-Parlem un poc de la part assistencial. A quantes persones ateneu cada any?
-A atenció social unes 147 a 2023.
-Quin és el perfil de les persones que acudeixen als serveis socials d’ALAS?
-Hi ha demandes de diferents tipus. No hi ha un perfil únic. Darrerament, el que més ens han demanat és ajuda per accedir al sistema sanitari, és a dir, persones estrangeres que arriben a Mallorca, que conviuen amb el VIH i tenen problemes per accedir al sistema sanitari.
-És difícil?
-Últimament s’ha complicat bastant. Demanen més documentació. Abans el problema principal era l’empadronament, que era un tema que malgrat ser complicat podíem resoldre, però ara demanen que faci més de tres mesos que estàs empadronat per accedir al sistema, i això deixa als afectats molt de temps sense una medicació que necessiten. Una altra feina que feim des de l’atenció social és fer de porta d’entrada de les persones que sol·liciten el nostre servei. Principalment, demanen derivació a les psicòlogues, els grups de socialització a on compartir en un espai segur (hi ha un específic de dones) i les trobades entre iguals, “els “pars”, que consisteix a posar en contacte a la persona usuària amb l’educadora parell, o en alguns casos amb un/a voluntari/ària parell, que són persones que també conviuen amb el VIH i reforcen a aquestes amb des de la seva pròpia experiència.
