Na Marta Bibiloni és l’infermera d’ALAS. Les seves principals funcions són fer les proves ràpides del VIH, sífilis i virus de l’hepatitis C (VHC), el repartiment de material preventiu com són ara preservatius i lubricants i també atendre consultes que li arriben tant per whatsapp, via telefònica o de forma presencial per tal de resoldre els dubtes que puguin tenir les persones usuàries ja sigui sobre el VIH com d’altres infeccions de transmissió sexual. L’entrevista l’ha elaborada el periodista Pere Bernat.
-Quines són les principals demandes de les persones que acudeixen al servei?
Principalment fer-se les proves ràpides, però també consultes sobre com accedir a la PrEP (profilaxi pre-exposició), que és una de les formes de prevenció de la infecció que consisteix en prendre un tractament antiretroviral que evita una possible infecció del VIH.
-A part del preservatiu i de la PrEP, quines altres estratègies hi ha per evitar la transmissió del VIH?
Cada persona, el funció del moment de la seva vida en què es trobi i de les seves circumstàncies, li va bé una estratègia o una altra. Hi ha qui es fa una prova cada tres mesos de forma sistemàtica i en el cas de donar positiu inicia el tractament amb antiretrovirals, que també és una eina de prevenció perquè, a més de controlar la infecció, aquesta medicació aconsegueix que les persones amb càrrega viral indetectable de manera continuada no puguin transmetre el VIH. És el que es coneix com Indetectable=Intransmissible.
Un altre mètode seria la profilaxis post-exposició, que consisteix en fer un tractament després d’una exposició puntual. Aquesta és una forma preventiva amb caràcter d’urgència que es sol fer, per exemple, quan es romp el preservatiu o en el cas de que hagin abusat sexualment d’una persona. Es pot iniciar fins a les 72 hores posteriors a l’exposició.
L’educació i els programes d’intercanvi de material d’injecció també han contribuït en gran mesura a la prevenció del VIH.
-Quin és el perfil de les persones usuàries que atens des d’ALAS?
Des de la consulta d’infermeria atenem a tothom que ho demani amb la única excepció dels menors de 16 anys, que per venir han d’aportar una autorització dels seus pares, mares o tutors/es legals. El 75 per cent de la població que ve té entre 21 i 45 anys i el 70 per cent dels usuaris són homes.
Ens agradaria atendre a més dones però suposo que els homes que tenen relacions sexuals amb altres homes, en tenir més incidència del VIH, estan més conscienciats i acudeixen més a fer-se la prova ràpida. Pel que fa a la orientació sexual, el 55 per cent són gais, bisexuals i altres homes que tenen sexe amb homes. Per nacionalitats, un 60 per cent són espanyols, un 30 per cent són de centre i sud Amèrica i crida l’atenció que un 8 per cent viuen a Espanya en situació administrativa irregular.
-I per què creu que les dones venen menys?
Per la percepció de risc, que en el cas de les dones és inferior. I també perquè elles van de forma periòdica al ginecòleg que atén la seva salut sexual, cosa que no passa al gènere masculí.
-A part del VIH, treballa amb altres infeccions de transmissió sexual?
Sí. També fem proves ràpides de sífilis i d’hepatitis C. Aquí cal recordar que la sífilis es transmet per sexe oral i, sent sincers, en aquesta pràctica molt poca gent utilitza el preservatiu o altres mètodes de barrera. En el cas d’haver-se exposat, també convé fer-se proves de clamídia i de gonorrea, però malauradament encara no les podem fer a l’associació. Estem treballant per millorar l’oferta de proves a ALAS. En qualsevol cas, les persones usuàries poden consultar-nos informació sobre les altres ITS malgrat no disposin d’un test ràpid.
-Quins continuen essent els reptes respecte a la transmissió del VIH?
Que tota la població que té pràctiques de risc es faci la prova, ja que el virus no discrimina. També la informació, que ajudaria a reduir l’estigma i facilitaria l’arribada al tractament.
Un punt clau és la millora dels serveis que contribueixen a la prevenció del VIH. És important que els recursos de salut pública rebin el suport adient por oferir una atenció més adequada.
-Què és el que li resulta més difícil?
Una de les coses seria fer arribar a la població la manera de fer un bon ús del sistema sanitari, perquè moltes persones usuàries no saben com accedir-hi i això, freqüentment, genera frustracions i mals entesos. Per altra banda el problema de les llistes d’espera als serveis públics.
-És difícil comunicar a algú que ha donat positiu al test?
Sí, costa donar la notícia. És un moment per mantenir la calma i saber acompanyar a la persona. Cadascú s’ho pren d’una manera diferent. Per sort, en comparació amb altres ITS, en el cas del VIH no passa tant sovint. a ALAS són entre sis i vuit casos anuals, entre un 1% i un 2% de les atencions que realitzem a la prova ràpida.
En qualsevol cas, la nostra associació disposa de professionals per acompanyar a la persona en la part psicosocial, pel que sempre puc oferir, a més del seguiment personalitzat que jo faig, el suport de les meves companyes.
-Com creu que viuen el seu estat serològic les persones que conviuen amb el VIH?
Cada persona ho viu de forma diferent i depèn molt de la situació en què es trobi. Les creences que tenim també són importants. Parlam sempre de l’estigma alimentat pels prejudicis de la resta oblidant que nosaltres també podem tenir idees que puguin contribuir al manteniment de l’estigma i la discriminació. Això fa que la persona que rep el diagnòstic també hagi de revisar el seu propi sistema de creences per combatre l’autoestigma.
-Per tant, l’estigma segueix present…
Per descomptat, però no només amb el VIH. L’estigma hi és amb qualsevol aspecte relacionat amb la sexualitat. Si algú té gonorrea també s’avergonyeix. I no hauria de ser així. Jo sempre ho comparo amb tenir unes angines o la covid, malalties de les quals no se n’avergonyeix ningú.
-Què creu que fa falta per tal que es conegui la realitat actual del VIH?
Hi ha molta desinformació. Hi ha qui pensa que encara estem als anys 80. La realitat actual no és prou coneguda com, per exemple, que una persona amb VIH i la càrrega viral controlada, pot fer una vida completament normalitzada sense transmetre el virus, com he comentat abans.
El més important és no deixar-ne de xerrar, perquè si no se’n parla és com si no existís.
-Considera la seva feina a ALAS vocacional?
No crec gaire en la vocació, amb aquesta ‘cridada’ que se suposa que és la vocació. Jo crec en les coses en les que un/a s’involucra, que les fa amb passió i que precisament per això surten bé.
-ALAS i tot el seu equip professional sou un puntal per les persones usuàries que es refugien i aprenen de vostès. Però passa això també a la inversa? És un moviment recíproc?
Moltíssim. Un dels principals motius pels que m’agrada aquesta feina és per la manera en que podem atendre a les persones que venen. Ens seiem a un sofà, des d’un tu a tu, amb temps… I això permet a la gent obrir-se, explicar-nos les seves vivències i aprendre dels que ens comenten.
Aquest espai segur en el que expressar-se fa que la gent ens ho agraeixi i això omple molt.
