Entrevista a Marta Morales, la nostra treballadora social

 

Diuen que després de la tempesta torna la calma. En el cas del VIH, un cop passat el drama de les morts i l’alarma social, han arribat el silenci i el tabú. En el millor dels casos, es parla de la importància de la prevenció, el nombre d’infeccions anuals i un munt de percentatges que poc tenen a veure amb el patiment o les necessitats de les persones afectades pel virus. Avui, des de l’Àrea de Comunicació d’ALAS volem donar llum al treball que es fa amb aquelles persones que tenen el VIH i el seu entorn. Així doncs Antoine Leux, voluntari europeu, entrevista la nostra treballadora social, Marta Morales:

 

Antoine Leux: Quin temps fa que ets a ALAS?

Marta Morales: Vaig començar com a voluntària a principis del 2014. Venia de tant en tant i acudia a les reunions d’equip. Poc a poc vaig anar fent més coses, i vaig començar a atendre a les persones usuàries juntament amb l’anterior Treballadora Social, fins que ja me’n vaig encarregar jo tota sola. Fent feina porto gairebé dos anys.

 

AL: I treballant en el camp del VIH?

MM: Després d’haver estudiat la carrera de Treball Social, em vaig posar a estudiar Antropologia social i Cultural i vaig començar a treballar a una casa d’acollida per a persones amb VIH en situació d’exclusió social, a Màlaga. Em va encantar aquest camp!

 

AL: Què t’ha impulsat a treballar en aquesta àrea?

MM: En realitat, fou la primera feina que vaig trobar en acabar la carrera, tot i que com a educadora, però em va enganxar. Hi ha perfils ben diferents, i m’agrada. De fet, tot el treball social que he fet, sempre ha sigut entorn el VIH.

 

AL: En què consisteix el teu treball a ALAS?

MM: Estic en el Servei d’Atenció Social, que es troba dintre de l’Àrea Psicosocial. Sóc una de les portes d’entrada a ALAS. Fem una primera entrevista i un mapa de la situació de cada persona. Veiem quines són les seves necessitats, i quines altres demandes no tan visibles existeixen.

Amb aquesta informació valorem quin servei podem oferir des d’ALAS i, si és necessari, fer derivacions tant internes com externes a altres entitats.

A més, m’encarrego del programa d’Iguals: Moltes vegades hi ha preguntes que no puc resoldre com a professional, però a les que sí pot respondre una altre persona que es troba en la mateixa situació i que té unes característiques semblants a la que ens demana el servei. Tenim voluntariat amb diferents perfils i, depenent del cas de cada persona, la posem en contacte amb qui creiem que és més adequat.

 

AL: I com es fan aquests encontres?

MM: Els proposo de quedar a la nostra seu per que moltes vegades – sobretot en persones de diagnòstic recent – no volen sortir de l’associació. Poso, doncs, a les dues persones en contacte, les cito, les presento i ofereixo la possibilitat de quedar-se a l’oficina o sortir a prendre un cafè. Normalment, s’allarga l’encontre. Al principi els costa, però després es relaxen i molts cops surten a fer el cafè.

També organitzem les Activitats Associatives. De moment, s’estan fent un cop al més.

Les activitats són un espai segur, confidencial i confortable on parlen tranquil·lament. És una activitat lúdica, no va dirigida per mi. Sempre s’intenta que sigui participativa i que entre totes les persones del grup es decideixin quina serà la següent. Parlen de tot per que es senten molt còmodes. A vegades es veuen per primer poc i sembla que es coneixen de tota la vida!

A més, s’està començant a gestar un grup específic per a joves.

 

AL: Hi participa molta gent?

MM: S’apunta molta gent tot i que després no ve tothom. Hem d’entendre que al principi els costa molt anar-hi, però una vegada que hi van, continuen. Jo mateixa crec que si hagués d’anar a una activitat on hi ha un grup ja format em costaria. Per això, decidirem començar a fer petites trobades entre persones que volen participar en les activitats per primera vegada. Hi acudeix una persona que ja va a les activitats i els conta què es fa, quin és el funcionament i altres detalls que els puguin ser interessants. Això els permet conèixer-se i tenir algú de referència el dia que vagin a l’activitat.

D’altra banda, també hem començat a fer formacions sobre el VIH-Sida dirigides a professionals de Serveis Socials entre altres entitats. Se n’han fet a Menorca, Eivissa i Formentera ja que som una entitat autonòmica tot i que només tenim seu a Palma en aquests moments. Defensem la idea de que és important tenir una bona informació sobre el virus i els seus aspectes socials més destacables per a que les i els professionals puguin fer un millor abordatge dels seus casos i tenir millor empatia amb la persona que tenen al davant. Això també els permet conèixer ALAS com a recurs, ja que veiem que moltes persones acudeixen a ALAS per demanda directa, és a dir, que tenen un problema, busquen per Internet i venen. Són pocs els casos que ens arriben des d’altres serveis.

A part de tot això, també ajudo a cercar subvencions i convocatòries per al finançament de l’associació.

 

AL: A qui es dirigeixen aquests serveis d’ALAS?

MM: Van dirigits a persones amb el VIH, però també a altres persones afectades, que pot ser un familiar, una amistat, la parella…

 

AL: Quin és el perfil de les persones usuàries?

MM: No hi ha un perfil únic, sinó que és molt ampli. Segons les dades que anem recollint, podem fer dos grans grups: Persones de diagnòstic recent, que solen ser homes bastant joves. L’edat ha baixat moltíssim. La majoria s’han infectat per via sexual i el que més demanen és latenció psicològica.

L’altre perfil el conformen persones que ja fa molt que viuen amb la infecció. També són majoritàriament homes, ja d’una altra edat, de quaranta anys per amunt. La via de transmissió és sexual però també en tenim pel consum de substàncies. No només demanen l’atenció psicològica sinó que també presenten altres problemàtiques socials i necessitats bàsiques no resoltes.

 

AL: Des de la teva perspectiva i el contacte amb les persones usuàries, com creus que viuen el seu estat serològic?

MM: Depèn molt de cada persona. També depèn del temps que ha passat des del diagnòstic. Moltes persones que acaben de ser diagnosticades venen amb preocupació i angoixa, ja que es tracta d’una situació nova. S’han de readaptar a una infecció crònica i que, vulguin o no, canviarà hàbits de la seva vida que repetien fins ara… Han de començar un tractament per a tota la vida i hauran de dur una vida un poc més saludable. Al final, han de tenir en compte algunes coses que abans no els feien falta.

Fa 25 anys la part sanitària era la que més preocupava, però ara existeix un tractament que els permet tenir una vida plena com qualsevol altra persona – amb tot el que suposa haver de prendre una medicació a llarg termini i els efectes secundaris que puguin tenir certs fàrmacs.

El nostre repte avui és la problemàtica social. És una infecció molt estigmatitzada en la societat i és el major problema entre les persones que conviuen amb el VIH: Sentir vergonya en contar-ho, sentir-se rebutjats. Em solen demanar com comunicar el seu diagnòstic. Molts cops els derivo a Atenció Psicològica, ja que presenten un sentiment de culpa, un problema d’autoestima i és important que ho treballin amb na Sonia, la nostra psicòloga a Son Espases.

Pel que fa a les persones que porten molts anys, n’hi ha que ho tenen assumit i acceptat, els és igual dir-ho directament, i n’hi ha que tot i el pas del temps no ho han explicat al seu cercle més proper. Cadascú té el seu procés.

Quan em demanen quan comunicar-ho, els comento que cadascú té el seu ritme i que cada qual ha de saber quin és el millor moment per ambdues parts. S’han de tenir certes coses en compte, i s’han de tenir a sí mateixos en compte. També és cert que no és una cosa que hagin de fer, si no ho volen dir no tenen per què fer-ho. Si volen comunicar que tenen el VIH que sigui per ajudar-los, no per obligació. A sobre, com és una infecció associada a les drogues i al sexe es complica tot. És un tabú enorme.

 

AL: Què és el que més t’agrada de la teva feina?

MM: M’encanta atendre la gent, el tracte amb ells i intentar ajudar en la mesura del que em sigui possible. A vegades m’agradaria poder fer més, però tot i que sigui poc, molts cops la gent només necessita ser escoltada. Això és el que m’agrada, escoltar i treballar per ajudar. Que se’n vagin millor del que han vingut!

Les activitats també m’agraden molt, m’ho passo genial. M’agrada veure com connecten els uns amb els altres tan fàcilment. Em sorprèn! Arriba gent nova al grup i, com et deia abans, sembla que coneix als demés de tota la vida. Quina confiança!

 

AL: I el més complicat?

MM: Empatitzo molt i a vegades ho passo malament per que em conten coses que remouen. És complicat, en alguns casos, mantenir-se com a professional.

 

AL: Per anar acabant, què t’agradaria fomentar?

MM: Tinc un munt d’idees que em vaig anotant. Per dir-te’n algunes: M’agradaria formar un grup de dones amb VIH, més tallers i augmentar les activitats. També estaria bé fer més campanyes de sensibilització i lluita contra l’estigma associat al VIH.

 

AL: Genial, Marta. Moltes gràcies!

MM: A tu!

 

Antoine Leux
Servei de Voluntariat Europeu