Cada 8 de març es commemora un dia per a visibilitzar i reivindicar, el dia de la Dona. Des d’ALAS, aquest 2021 hem volgut donar-les veu a elles, a les que formen part de la nostra entitat. Dones que conviuen amb el VIH, més vulnerables (en comparació amb dones que viuen sense VIH), que sofreixen dificultats físiques, emocionals i socials associades a aquest virus. Però també, dones fortes, lluitadores, valentes i que ens inspiren cada dia a continuar millorant per a elles. Avui han unit les seves veus per a visibilitzar les seves vivències i transmetre un missatge que esperem que, igual que a nosaltres, us arribi al cor.
“Al principi, allà per l’any 1995, creia que se’m trencava el món en mil trossos i que la meva vida acabaria en 1 any com m’havia dit la doctora. Als 27 anys tenia una vida per davant i somnis per complir relacionats amb el treball, formar una família i una llar… Quan de sobte em van diagnosticar de VIH i, en aquest moment, els plans es van convertir en preocupacions… Tindré futur? Qui em voldrà així? Podré tenir fills?
Evidentment no era mentalment conscient del que tenia i no podia estructurar res ja que viure amb el VIH suposa sentir-se vulnerable i enfrontar-se a una nova realitat. Però, a mesura que van anar passant els mesos i després d’una lenta recuperació, vaig anar comprenent al virus.
En el transcurs de la meva malaltia va haver-hi moltes etapes. La primera de coneixement sobre el virus; la segona d’incredulitat; la tercera d’angoixa i ràbia perquè això no podia passar-me a mi, una persona de bons costums i responsable; la quarta; cinquena etc. Emocions de còlera, de cercar al culpable, qüestionar-me, de desil·lusió, d’enveja de gent que estava sana, d’una altra vegada ràbia per la injustícia de “perquè a mi? Però amb el temps va arribar el comprendre.
Comprendre que ser dona i viure amb VIH no suposa perdre la nostra essència i el nostre carisma. Una dona és forta i lluitadora per naturalesa, hem d’aferrar-nos a aquest esperit i seguir endavant.
El diagnòstic de VIH és amb diferència la pitjor notícia que m’han comunicat en la vida. No obstant això, en l’actualitat, en un país del primer món, amb un diagnòstic precoç i amb l’adequat tractament no morim de VIH, podem tenir fills/es sans/es i, encara que sembli increïble, hi ha persones meravelloses que ens aprecien amb tot el que portem. Però moltes vegades és normal i inevitable tenir por. Por d’emmalaltir (sobretot amb el pas dels anys), por de visibilitzar-se i ser delatada, por al fet que algú s’assabenti… Carregar amb el pes de viure amb un secret i haver d’ocultar aquest fet de la meva persona per témer l’estigma i la discriminació que continuen estant associats al VIH.
Amb el diagnòstic, les meves relacions sexuals van acabar perquè la meva ex parella mai més va voler tenir res. Érem una parella en tot menys en el llit. Això em va marcar d’una manera devastadora. Durant molt de temps no volia ni imaginar en el contacte carnal amb una altra persona. Però un dia, sense esperar-ho, vaig conèixer a la meva actual parella. Una persona per la qual vaig decidir apostar perquè, en conèixer la meva situació, la va acceptar dient-me que això no seria problema, jo que pensava que ningú m’anava a estimar. Em complau anunciar que amb una vida en parella sexualment activa i després de dues analítiques, continua sà. Les parelles serodiscordants existeixen i són possibles! Perquè gràcies al tractament del VIH sóc indetectable i no puc transmetre-li el virus a ell ni a ningú.
Ara visc integrada i em sento millor, acceptant-me física i emocionalment. M’estimo, m’admiro i estic molt orgullosa de ser qui sóc. Una dona lluitadora, fort i resilient, en tots els sentits. El virus em va brindar l’oportunitat de poder conèixer-me, cuidar-me, ser més egoista i dedicar temps a la meva persona i valorar-me més a mi i a la vida. Ara el meu repte és tornar a sentir-me dona perquè persona sóc, amb lletres majúscules. Visc amb el VIH i no barallo contra ell, anem plegats de la mà respectant-nos mútuament, estem en pau. Em sento plena com a persona i no em sento malalta en absolut.
Em vaig ajudar d’una psicòloga i vaig anar descobrint moltes coses de mi mateixa i del virus. Va ser després de molts anys de treball i teràpies que va arribar L’ACCEPTACIÓ. Vaig comprendre que havia de conviure amb el virus i seguir la meva vida. Vaig aprendre que prendre la medicació és com prendre qualsevol altra com per al cor, el colesterol o pressió arterial, etc. Vaig enfrontar la por al rebuig, a ser jutjada per certes persones i vaig ocultar la meva realitat en determinats cercles socials ja que estava categòricament penada. Però, al mateix temps, m’he sentit acceptada per moltes persones amb les quals he compartit el meu diagnòstic. Conèixer ALAS Balears em va permetre trobar suport i un lloc on poder parlar entre iguals, així com compartir experiències amb altres dones amb la mateixa situació i sentir-me compresa per elles”.
Veritat, inspiració, força… això transmeten les veus unides d’aquestes 5 dones generoses que ens han regalat les seves vivències per visibilitzar una realitat que en moltes ocasions passa desapercebuda. Ser dona i viure amb VIH pot implicar por, dubtes i, sens dubte, un repte. Però també implica resiliència, superació i esperança, com bé diu una d’elles:
“Ser dona i viure amb VIH suposa la il·lusió que algun dia puguem compartir el nostre diagnòstic sense sentir rebuig i l’esperança que les generacions futures comptaran amb la cura del virus”